Benvinguts al món dels indignats del 15M
«Més
tard van anar a tapar-los, que no soterrar-los, amb calç viva i
oblidant-se’n un sac de plàstic buit enmig del monte...»
Fa uns set anys
van començar les meves aventures per la Serra de Montsià —gràcies
n’hi he de donar a Xavi Riba, un bon amic faldut, per haver-m’hi
introduït. Durant aquella primera ascensió, camí de la Foradada,
vaig conèixer la bellesa del Comú: el Mas, la font i el prat.
D’allò ja en fa uns quants anys... Fa un més, però, després d’haver recorregut gran part de la Serralada, vaig tornar a fer cap al Comú, per una mera casualitat. En arribar-hi, vaig notar-hi lleugeres diferències que, a priori, no sabia desxifrar. Després de cavil·lar-hi una bona estona vaig adonar-me’n que resulta que estava tot més brut que aquella vegada que hi vaig ser; hi sobrava vegetació, hi sobrava altura d’herba i malea, els corriols es desdibuixaven i, sobretot, hi feien falta les caguerades de bou.
D’allò ja en fa uns quants anys... Fa un més, però, després d’haver recorregut gran part de la Serralada, vaig tornar a fer cap al Comú, per una mera casualitat. En arribar-hi, vaig notar-hi lleugeres diferències que, a priori, no sabia desxifrar. Després de cavil·lar-hi una bona estona vaig adonar-me’n que resulta que estava tot més brut que aquella vegada que hi vaig ser; hi sobrava vegetació, hi sobrava altura d’herba i malea, els corriols es desdibuixaven i, sobretot, hi feien falta les caguerades de bou.
Clar: els bous!
Els bous mantenien la herba a mida i tenien la font del Mas del Comú
ordenada i neta com una patena. Sí, sí!, els mateixos bous que algú
d’alguna administració va decidir a matar a trets el 2009. Sí,
sí, la mateixa administració que aquest estiu ens ha prohibit
accedir a zones boscoses amb alt risc d’incendi en temps de
sequera, que ens ha dogmatitzat alhora que amenaçat per tal de
conscienciar-nos de la responsabilitat que tots tenim davant dels
incendis.
Mentre seguia amb
tristesa i impotència la crema de part dels boscos empordanesos ,
escoltava consellers, bombers i forestals focalitzant la negligència
humana, focalitzant els ciutadans com a grans responsables de la
conservació del nostre territori. I mentre els escoltava, no podia
deixar de pensar en los bous... Pobres bous. Alguns dels que parlaven
pertanyien al gremi d’aquells que va decidir matar-los vilment.
Aquella rabera simpàtica que, sense costar ni un euro, ni en nòmines
ni desbrossadores, mantenien lo monte tot lo arreglat que podien.
Els defensors de
la natura que, des de la poltrona, són capaços d’amenaçar-me a
no jugar amb el foc, són qui va matar els bous a trets. Els van
deixar morts i pudents al Comú. Més tard van anar a tapar-los, que
no soterrar-los, amb calç viva i oblidant-se’n un sac de plàstic
buit enmig del monte; i ho van fer la pressió que hom n’hi va fer
mitjançant les xarxes socials. Diu que l’helicòpter aquell dia no
anava...
Idò, excuses,
moltes: helicòpters que no funcionen —excepte quan un president ha
d’accedir a la seu d’un parlament—, malalties no controlades —
un es pregunta si no hauria estat més senzill i barat haver-los
vacunat a trets de dard, igual que als documentals—, por dels
excursionistes —si no conec 2.433.435 persones que hagin estat
ferides per asta de bou de Montsià, no en conec cap...
Mal llamp si mai
matem un animal, a trets i a l’aire lliure! En traurien fins i tot
els punts del carnet. Mal llamp si tirem brossa al monte, i sacs de
plàstic! Hi haurà un incendi! Presó i tot, ens en tocaria.
Com sempre, des
de la poltrona, volen donar-nos lliçons i amenaces si no les
complim, però no són ni dignes de donar exemple. Allò que no
vulgueu que passe, si us plau, deixeu de fer-ho. Benvinguts al món
dels indignats del 15M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada