Sentes?

Fa uns anys, les nits d'octubre canareves es tenyien de melodies repetitives i difícils d'ubicar: els re-clams del tord sonaven durant setmanes en la foscor tot anunciant el fred, la clementina i les rosades.

Ara ja no se sent res. Tampoc són fàcils de trobar les poques barraques que queden pel terme que, a part de camuflar-se entre l'arbreda per confondre's a vista de tord, ho han de fer també a vista d'agent rural.

El declivi de la tradició al poble, rere la forta pressió administrativa per eradicar una pràctica prohibida, s'ha fet palès i, com la piqueta, sembla que mori lentament. S'hauria d'estudiar en quina mesura li afecta a la tradició el canvi generacional però, sigui com sigui, sembla que la prohibició hi ha jugat un paper decisiu.

Com vaig comentar fa uns anys, la defensa aferrissada fora de to que que es va fer de la caça en barraca per part d'alguns dels què la practicaven no hi va ajudar gaire. Després d'allò, cap altre moviment ni alternativa en busca de protegir la tradició. Si més no, clarament significatiu.

Tot i no ser caçador, l'atracció per la barraca, en tant que tradició local genuïna (compartida amb cosins-germans d'altra banda del Sénia, i assimilable a la pràctica dels bous), en tant que des del Rafal mirem de no deixar en l'oblit els aspectes troncals de la nostra identitat; fa que m'hi hagi de posicionar per tal de mirar d'aportar idees que ajudin a mantenir i refundar l'esperit d'aquesta pràctica.

En primer lloc trobo a faltar un pla estratègic polític que, des del mateix Ajuntament, hagués creat la manera de protegir i catalogar aquest aspecte concret del patrimoni etnològic local. En aquest sentit, només el PP s'hi ha mostrat interessat.

Fóra assenyat enfocar des de la vessant turística la tradició i tot allò que l'envolta. Mirar de convertir-la en un espectacle, atenyent-ne a més l'estacionalitat d'aquesta pràctica, hauria de permetre la construcció d'un dels pilars argumentals a l'hora de negociar amb les autoritats mediambientals pertinents com conservar la tradició tot i la prohibició vigent. Catalogació i difusió són necessàries per reconvertir el sector.

Pel que fa a la part que ens toca, a la societat i sobretot als caçadors, cal obrir-ne la ment per tal de reconvertir el sector. És important que la gent vegi, entengui i pugui jutjar la nostra tradició. Cal, per tant, tornar a l'origen on els aspectes ancestrals permetin convertir la tradició en una festa –com per exemple passa a Deltebre amb el dia de la plantada de l'arròs--; i així doncs s'han d'abandonar els sistemes digitals i analògics de reclam (emprats durant els darrers 30 anys) que han estat el punt més fort de l'argumentari dels detractors de la tradició. Òbviament, la persona curiosa i interessada en la tradició ancestral, no vindrà pas a veure com amb un mòbil i uns altaveus es pot cridar l'atenció del pardal, sinó que es mostrarà més interessat en la tècnica del reclam bucal (que no tothom sap fer servir).

Pel que fa a la data, atenyent que hi ha les festes del Remei i que la temporada de clementina comença a rutllar, seria bo d'organitzar una fira que englobés la caça per tal de mostrar al món els nostres pilars identitaris: concursos de gossos de caça, d'arbres arreglats, de reclam..., horticultura, productes típics, etc. Tot englobat, i amenitzat amb jornades amb conferències de caire cinegètic, mediambiental, ornitològic, arquitectònic (en referència a l'enginyeria de l'art de dissenyar una bona barraca), etnològic, antropològic...

Dic això perquè des de l'immobilisme o des de les pràctiques de defensa bel·ligerant habituals s'ha retrocedit força en el manteniment de la tradició. Si no ho reconvertim i mirem altres camins d'aprofitar-la, desapareixerà un bon bocí de la nostra identitat, tal i com li va passar a la piqueta.