Ha estat una molt
bona notícia que el poble d'Alcanar hagi despertat del son de la
postguerra a partir d'un simple estudi igual que el que el passat
gener fou presentat a la biblioteca en relació a les restes de les
guerra civil al terme d'Alcanar.
Des de sempre, i com és
obvi, els estralls de la dura guerra civil van silenciar aquella
època igual que si haguéssim tallat la cinta del temps i n'hi
faltés un tros. És sabut que la majoria de gent que va viure la
postguerra ho va fer en silenci. Els vells, encara ara, no gosen
parlar d'un temps negre i funest. Ja a la darreria dels 90 ens era
molt complicat localitzar bons informants amb històries fora del
guió per als nostres treballs d'institut. Llavors, tot semblava tant
incomprensible: com aquella gent, després de tant de temps, fugia
d'estudi tant aviat com podia? Unes ments jóvens i inquietes no
podíem entendre com, després de 60 anys, la gent no expliqués la
particularitat sinó la generalitat.
El misteri del silenci
entès com a cura va passar a ser com un fantasma que, talment con un
núvol de fum, dansa per les golfes tot esperant un corrent d'aire
alliberador. A Alcanar, aquest misteriós silenci es materialitzà
per sempre més en els dos nius de metralladores de l'Estanyet, els
més coneguts i exposats a la vista, tant dels de casa com dels de
fora. Expectants a l'horitzó, sembla que ens vulguin explicar una
història però no sàpiguen el nostre idioma.
Des d'aquest punt de
vista, el treball presentat per l'empresa Àtics aconsegueix una fita
cabdal a la història del poble: d'una vegada i per totes, s'obre la
caixa de pandora. De mica en mica, la historiografia comença a
explicar detalls d'aquells anys convulsos d'abans i de durant la
guerra. Les fortificacions prenen identitat pròpia i proven de
fer-nos entendre quin paisatge hi havia en aquells temps al nostre
terme. I com sempre, la història mai ve sense sorpreses i, per al
nostre cas, ens n'hem de vantar perquè resulta ser que Alcanar és
una de les localitzats de Catalunya amb el número més elevat i
diversificat de restes arqueològiques de la Guerra Civil.
D'altra banda però,
dins del paperam que conforma tota la documentació annexa al treball
d'investigació de què parlem, hi ha tota una sèrie d'elements, a
part de la magnificència visual de les fotografies, planells o
mapes, que m'han cridat més l'atenció: l'antroponímia.
Entre la documentació,
hi ha força paperassa relacionada amb la “causa general”. Hom si
s'hi entretén, comença a familiaritzar-se amb els noms i cognoms
que hi apareixen: Reverter, Matamoros, Valls, Subirats... És en
aquest punt on l'innocència juvenil de què parlava més amunt es
transforma en pragmàtica adulta. La lectura d'aquesta documentació
permet al desconegut començar el pacte de ficció necessari per tal
d'intentar narrar-se com fou la vida d'un temps que semblava no
ser-hi. La familiaritat de noms i cognoms fa que un es plantegi fins
a quin punt hom voldria estirar-ne el fil. He entès que per força,
tard o d'hora, s'arribarà a un punt on la veritat resultarà
incòmoda o punyent. He pogut entendre per què tota aquesta gent,
molta de la qual llegeix aquestes línies, ha volgut enterrar en
l'oblit una porció del seu (i nostre) passat en virtut d'una
suposada pau social (que no espiritual).
Descansi en pau tota
aquella gent que no hi és i que allí on sia se n'hi ha endut un
trosset de món. Descansi en pau tota aquella gent que hi és i que
no gosa compartir res amb ningú. Descansi en pau tota aquella gent
que no ha tingut por en compartir algunes de les peces del puzle,
tant de bones com d'esqueixades, de la història col·lectiva. Tots
teniu la vostra part de raó.
Ara bé, com he dit
anteriorment, la caixa ja és oberta i, per tant, d'ara en endavant,
amb el timming ben marcat, hi
ha sembrada la llavor que permetrà que part del fum del fantasma del
misteri del silenci s'esvaeixi a mesura que es vagin obrint les
portes de la historiografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada