La recompensa

Des del marjal, l’estampa, oferia el senyal que tant va popularitzar Pasqual Maragall en assabentar-se’n que Barcelona seria seu olímpica, la “v” de victòria. El passat dilluns 16 d’agost, les dues grans grues vingudes des de ben lluny lluïen el senyal de victòria de cara al poble d’Alcanar. El símbol no podia ser més clar (curiosament des de la platja del Trabucador la perspectiva no en formava cap, de símbol, més enllà de dues estructures verticals).

Finalment Alcanar veu als morros com el projecte CASTOR no té aturador, si bé les obres de la planta terrestre ja fa temps que van. Era obvi que, tard o d’hora, s’acabaria esdevenint; era qüestió de temps.

Fa un temps que en aquesta mateixa columna vaig posar en entredit la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia i els seus objectius. Tot i que aquests eren ben lícits, els arguments —que ara no avaluaré— que els intentaven sostenir eren gens ferms, força qüestionables. Ara, mentre el temps comença a passar des del dia que tot va començar, no solament en resulten qüestionables els arguments, sinó la mateixa essència d’aquesta Plataforma:

1. En primer lloc per assumir que són la veu que representa tot el poble d’Alcanar. Tot i que no dubto de l’èxit de convocatòria de les accions empreses, en cap moment no s’ha plantejat si tothom veia aquest projecte com el mateix dimoni. L’apropiació del tot per la part queda ja ben palès al nom escollit “...de les Terres del Sènia”. Quines són les terres del Sènia? Tots els pobles que s’hi poden incloure en pensen el mateix, d’aquest projecte? No veig gens legítim apropiar-se de l’opinió dels demés tot creient que estan d’acord amb la teva; per tant, jo l’hauria batejat amb un altre nom, molt més concret i amb un locatiu clar per tal de trencar l’ambigüitat del seu nom, que tant pot representar els que estan en contra del CASTOR, a Rossell, com els que volen que es conserven les piquetes, als Freginals. Així doncs, com es pot defensar l’argument de la fauna marina i l’activitat pesquera quan els mateixos pescadors de tot el litoral han negociat un acord amb l’empresa? Es parla en nom dels pescadors tot predicant el contrari del que aquests pensen? Patètic.

Semblantment li ocorre al consistori canareu en afegir-se a la mobilització: una institució pública com un ajuntament no pot posicionar-se en un aspecte tan polèmic en tant que representa moltes sensibilitats, que potser no combreguen amb la Plataforma. El que ha de fer, com a molt, és mantenir-se a l’espectativa per, si la lluita no resulta victoriosa, optar a un pla alternatiu.

En segon lloc, el risc assumit en cas que la victòria no fos possible era massa elevat com per a mantenir-se, des del primer dia, en una via de no acceptació i de confrontació. En cas de derrota, se n’accentua el sentiment, fet que pot comportar un descrèdit en cas que en una altra ocasió es requereixi de la unió dels canareus per una causa comuna. Tots sabem com costa aquesta unió, sociològicament, al nostre poble. Qui sap si potser aquesta infraestructura, a llarg termini, serà catastròfica per al territori. Ara bé, a curt i mitjà termini, hi havia massa coses en joc com per no jugar-hi. I això és el que ha succeït, que no s’hi ha jugat. Les conseqüències són més que evidents: danys sociològics, danys econòmics i danys estructurals.

Ara corre la veu que els currículums canareus no són benvinguts a l’oficina que ESCAL ha obert a Vinaròs. I també que tampoc llogaran cap pis a Alcanar per als molts treballadors que camparan pels voltants mentre duren les obres. Podria ser només un rumor però, quins indicis tenim per pensar-ho? Més aviat al contrari: després de tots els maldecaps que se’ls hi ha originat des d’Alcanar, crec que de ben segur no hi haurà cap contrapartida per a res que hi tingue relació. No hi ha res que pugen necessitar, d’Alcanar, aquesta gent. Així doncs, els perjudicis per al poble ocasionaran que gent que potser hagués pogut optar a un lloc de treball ara no ho pugui fer, que empreses que potser haguessin pogut ajudar o ser sots-contractades ara no ho puguin fer... Aquest potser sigui el preu de la derrota, o de la mitja victòria (perquè l’únic de positiu que sí que se li ha de retribuir a la mobilització és el desplaçament de la planta terrestre a un lloc més neutral).

Al meu parer, el símil s’esdevé en aquell jugador de cartes que ha jugat el comodí a la mà equivocada, on, si perd, perd molt i, si guanya, el premi no és proporcionalment equiparable al valor de la jugada de perdre un comodí.

2. En tercer lloc, si no s’hagués agafat com a eix vertebrador la ideologia neoprogre que s’ha posat de moda, s’hauria tingut la intuïció suficient per pensar que aquest projecte era imparable ja des del primer dia i, per tant, l’estratègia hauria d’haver estat tot el contrari: passar de la confrontació a la negociació. Aquesta és la paraula clau: negociació. Això és el que han fet els pescadors, els vinarossencs...

En un context de negociació s’haurien pogut projectar les queixes de cara a obtenir el màxim benefici possible atès que l’obra es faria de totes totes. S’haurien pogut mirar d’establir vincles amb l’institut i, per exemple, el cicle formatiu de manteniment. O amb les empreses del sector industrial que s’hi haguessin pogut involucrar. O amb les institucions del poble a l’hora d’aconseguir finançament, ajudes o patrocinis.

Però aquí no s’ha volgut negociar sinó que tot han estat pals a les rodes. Alcanar ha quedat en evidència una vegada més: de negociar, no se’n sap gens.

Així doncs, ara ens haurem d’empassar amb pataques l’execució de l’obra i la recompensa nul·la.

No us penseu, qui em llegiu, que estic orgullós que tinguem una indústria com aquesta al nostre territori. També m’agradaria a mi que tot continués igual d’idíl·lic, tal i com des del Rafal sempre hem intentat defensar. Ara bé, som humans i som capaços de discernir els contrastos entre els avantatges i els inconvenients de les nostres accions. En tot aquest afer, només hi veig una emulació patatera del fenomen que va significar la lluita contra el PHN. Error en comparar-ho! No té res a veure una cosa amb l’altra.

I el que em sap més greu és que he vist molta gent que aprecio molt involucrada aferrissadament amb la causa. Encara ara no entenc com s’hi han pogut deixar portar, no a cop calent, sinó fredament. No per res, sinó perquè l’energia que s’ha consumit en tota aquesta mobilització potser la trobem a faltar el dia de demà quan quelcom que gens esperem succeeixi.