Ha estat una molt bona notícia que el poble d'Alcanar hagi despertat del son de la postguerra a partir d'un simple estudi igual que el que el passat gener fou presentat a la biblioteca en relació a les restes de les guerra civil al terme d'Alcanar.

Des de sempre, i com és obvi, els estralls de la dura guerra civil van silenciar aquella època igual que si haguéssim tallat la cinta del temps i n'hi faltés un tros. És sabut que la majoria de gent que va viure la postguerra ho va fer en silenci. Els vells, encara ara, no gosen parlar d'un temps negre i funest. Ja a la darreria dels 90 ens era molt complicat localitzar bons informants amb històries fora del guió per als nostres treballs d'institut. Llavors, tot semblava tant incomprensible: com aquella gent, després de tant de temps, fugia d'estudi tant aviat com podia? Unes ments jóvens i inquietes no podíem entendre com, després de 60 anys, la gent no expliqués la particularitat sinó la generalitat.

El misteri del silenci entès com a cura va passar a ser com un fantasma que, talment con un núvol de fum, dansa per les golfes tot esperant un corrent d'aire alliberador. A Alcanar, aquest misteriós silenci es materialitzà per sempre més en els dos nius de metralladores de l'Estanyet, els més coneguts i exposats a la vista, tant dels de casa com dels de fora. Expectants a l'horitzó, sembla que ens vulguin explicar una història però no sàpiguen el nostre idioma.

Des d'aquest punt de vista, el treball presentat per l'empresa Àtics aconsegueix una fita cabdal a la història del poble: d'una vegada i per totes, s'obre la caixa de pandora. De mica en mica, la historiografia comença a explicar detalls d'aquells anys convulsos d'abans i de durant la guerra. Les fortificacions prenen identitat pròpia i proven de fer-nos entendre quin paisatge hi havia en aquells temps al nostre terme. I com sempre, la història mai ve sense sorpreses i, per al nostre cas, ens n'hem de vantar perquè resulta ser que Alcanar és una de les localitzats de Catalunya amb el número més elevat i diversificat de restes arqueològiques de la Guerra Civil.

D'altra banda però, dins del paperam que conforma tota la documentació annexa al treball d'investigació de què parlem, hi ha tota una sèrie d'elements, a part de la magnificència visual de les fotografies, planells o mapes, que m'han cridat més l'atenció: l'antroponímia.

Entre la documentació, hi ha força paperassa relacionada amb la “causa general”. Hom si s'hi entretén, comença a familiaritzar-se amb els noms i cognoms que hi apareixen: Reverter, Matamoros, Valls, Subirats... És en aquest punt on l'innocència juvenil de què parlava més amunt es transforma en pragmàtica adulta. La lectura d'aquesta documentació permet al desconegut començar el pacte de ficció necessari per tal d'intentar narrar-se com fou la vida d'un temps que semblava no ser-hi. La familiaritat de noms i cognoms fa que un es plantegi fins a quin punt hom voldria estirar-ne el fil. He entès que per força, tard o d'hora, s'arribarà a un punt on la veritat resultarà incòmoda o punyent. He pogut entendre per què tota aquesta gent, molta de la qual llegeix aquestes línies, ha volgut enterrar en l'oblit una porció del seu (i nostre) passat en virtut d'una suposada pau social (que no espiritual).

Descansi en pau tota aquella gent que no hi és i que allí on sia se n'hi ha endut un trosset de món. Descansi en pau tota aquella gent que hi és i que no gosa compartir res amb ningú. Descansi en pau tota aquella gent que no ha tingut por en compartir algunes de les peces del puzle, tant de bones com d'esqueixades, de la història col·lectiva. Tots teniu la vostra part de raó.

Ara bé, com he dit anteriorment, la caixa ja és oberta i, per tant, d'ara en endavant, amb el timming ben marcat, hi ha sembrada la llavor que permetrà que part del fum del fantasma del misteri del silenci s'esvaeixi a mesura que es vagin obrint les portes de la historiografia.