Sentes?
Fa uns
anys, les nits d'octubre canareves es tenyien de melodies repetitives
i difícils d'ubicar: els re-clams del tord sonaven durant setmanes
en la foscor tot anunciant el fred, la clementina i les rosades.
Ara ja
no se sent res. Tampoc són fàcils de trobar les poques barraques
que queden pel terme que, a part de camuflar-se entre l'arbreda per
confondre's a vista de tord, ho han de fer també a vista d'agent
rural.
El
declivi de la tradició al poble, rere la forta pressió
administrativa per eradicar una pràctica prohibida, s'ha fet palès
i, com la piqueta, sembla que mori lentament. S'hauria d'estudiar en
quina mesura li afecta a la tradició el canvi generacional però,
sigui com sigui, sembla que la prohibició hi ha jugat un paper
decisiu.
Com vaig
comentar fa uns anys, la defensa aferrissada fora de to que que es va
fer de la caça en barraca per part d'alguns dels què la practicaven
no hi va ajudar gaire. Després d'allò, cap altre moviment ni
alternativa en busca de protegir la tradició. Si més no, clarament
significatiu.
Tot i no
ser caçador, l'atracció per la barraca, en tant que tradició local
genuïna (compartida amb cosins-germans d'altra banda del Sénia, i
assimilable a la pràctica dels bous), en tant que des del Rafal
mirem de no deixar en l'oblit els aspectes troncals de la nostra
identitat; fa que m'hi hagi de posicionar per tal de mirar d'aportar
idees que ajudin a mantenir i refundar l'esperit d'aquesta pràctica.
En
primer lloc trobo a faltar un pla estratègic polític que, des del
mateix Ajuntament, hagués creat la manera de protegir i catalogar
aquest aspecte concret del patrimoni etnològic local. En aquest
sentit, només el PP s'hi ha mostrat interessat.
Fóra
assenyat enfocar des de la vessant turística la tradició i tot allò
que l'envolta. Mirar de convertir-la en un espectacle, atenyent-ne a
més l'estacionalitat d'aquesta pràctica, hauria de permetre la
construcció d'un dels pilars argumentals a l'hora de negociar amb
les autoritats mediambientals pertinents com conservar la tradició
tot i la prohibició vigent. Catalogació i difusió són necessàries
per reconvertir el sector.
Pel que
fa a la part que ens toca, a la societat i sobretot als caçadors,
cal obrir-ne la ment per tal de reconvertir el sector. És important
que la gent vegi, entengui i pugui jutjar la nostra tradició. Cal,
per tant, tornar a l'origen on els aspectes ancestrals permetin
convertir la tradició en una festa –com per exemple passa a
Deltebre amb el dia de la plantada de l'arròs--; i així doncs s'han
d'abandonar els sistemes digitals i analògics de reclam (emprats
durant els darrers 30 anys) que han estat el punt més fort de
l'argumentari dels detractors de la tradició. Òbviament, la persona
curiosa i interessada en la tradició ancestral, no vindrà pas a
veure com amb un mòbil i uns altaveus es pot cridar l'atenció del
pardal, sinó que es mostrarà més interessat en la tècnica del
reclam bucal (que no tothom sap fer servir).
Pel que
fa a la data, atenyent que hi ha les festes del Remei i que la
temporada de clementina comença a rutllar, seria bo d'organitzar una
fira que englobés la caça per tal de mostrar al món els nostres
pilars identitaris: concursos de gossos de caça, d'arbres arreglats,
de reclam..., horticultura, productes típics, etc. Tot englobat, i
amenitzat amb jornades amb conferències de caire cinegètic,
mediambiental, ornitològic, arquitectònic (en referència a
l'enginyeria de l'art de dissenyar una bona barraca), etnològic,
antropològic...
Dic això
perquè des de l'immobilisme o des de les pràctiques de defensa
bel·ligerant habituals s'ha retrocedit força en el manteniment de
la tradició. Si no ho reconvertim i mirem altres camins
d'aprofitar-la, desapareixerà un bon bocí de la nostra identitat,
tal i com li va passar a la piqueta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada